Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Els tres dies que van commocionar Catalunya

La intervenció de l’autonomia fa un mes va arribar després de tres dies d’alt voltatge. Aquest és el relat d’aquelles hores

Carles Puigdemont, el passat dia 26 d'octubre.
Carles Puigdemont, el passat dia 26 d'octubre.

Demà farà un mes de la proclamació de la república per part del Parlament de Catalunya i de l’activació de l’article 155 de la Constitució amb el qual el Govern espanyol va intervenir la Generalitat. Ambdues decisions van arribar després de tres dies de negociacions polítiques al límit i de decisions per part de l’independentisme que han acabat amb vuit exmembres del Govern a la presó preventiva i cinc més, començant per l’expresident Carles Puigdemont, fugits a Brussel·les. Aquest és un relat d’aquells tres dies clau.

Matí de dimecres 25 d’octubre

Al Palau de la Generalitat els nervis estan a flor de pell. S’esgota el termini. El Senat està convocat, demà dijous, per autoritzar l’aprovació de l’article 155. El temible article pel qual s’intervindrà l’autonomia.

El president Puigdemont sap que ha de rectificar la perifràstica declaració unilateral d’independència (DUI) del dia 10 d’octubre. Si no ho fa, el Govern espanyol deposarà el Govern. L’era de l’ambigüitat infinita toca la seva fi.

Aquest dimecres, carregat, ha tingut una prèvia en la reunió ordinària del Govern d’ahir dimarts. Krls (Puigdemont, en la seva signatura de Twitter) reclama a tots els seus consellers que es defineixin clara i “honestament”.

La més radical contra la convocatòria d’eleccions anticipades és la consellera d’Ensenyament, Clara Ponsati (sense accent, el veritable cognom de Ponsatí). Per a ella seria retrocedir i “anul·lar” tot el realitzat en el procés.

El més clar i determinat a favor de convocar eleccions és el d’Empresa, Santi Vila: “Cal decretar l’alto el foc, no prendre cap mesura unilateral ni en favor de la DUI ni del 155, cal buscar la intersecció, i aquesta és la convocatòria d’eleccions”, diu. Li dona suport en tot el conseller de Justícia, Carles Mundó, d’ERC. Aprofundeix en les conseqüències de continuar el desafiament i culminar la reversió de l’ordre estatutari. La majoria s’alinea amb Ponsati, però molts ho fan suaument, introduint matisos.

El lehendakari intervé

El dimarts 24 d’octubre Carles Puigdemont manté fins a tres converses telefòniques amb el seu homòleg basc, el lehendakari Íñigo Urkullu. Aquest dimarts Urkullu esmorza a Ajuria Enea i comparteix sobretaula —perllongada fins a cinc hores— amb quatre enviats especials espontanis del món juridicoeconòmic català. Són el notari Juan José López Burniol, els empresaris Marian Puig (perfums) i Joaquim Coello (associació d’estibadors) i l’advocat Emilio Cuatrecasas. Han anat a demanar a Urkullu que intervingui i faci de mediador, ateses les seves bones relacions amb Mariano Rajoy, la Comissió Europa i el Vaticà: la idea bàsica sobre la qual treballen és l’equació “convocar eleccions” (des de Barcelona) i “aparcar el 155”. Íñigo Urkullu conspira a prop de Madrid i envia dues cartes a Puigdemont. En ambdues, remarca els assoliments aconseguits en els 40 anys de democràcia i autonomia i la necessitat de no dilapidar-ho.

La segona missiva, que és la més contundent, li aconsella tenir present l’obligació de preservar “les institucions” de Catalunya. Arribarà la tarda del dimecres. Farà efecte en les hores següents.

El matí del dimecres, la divisió del dimarts continua sense variacions. També a Madrid hi ha diferències de criteri. “Primeres esquerdes en el pacte PP-PSOE sobre l’ús del 155”, titula EL PAÍS a primera pàgina. Puigdemont ha tornat a convocar els seus consellers, ara informalment. Acudeixen a la trobada, entre altres, el vicepresident Oriol Junqueras i la consellera de Governació, Meritxell Borràs. També s’hi deixa veure l’expresident Artur Mas. El to majoritari és “arribar fins al final de la DUI i proclamar la república”, registra un alt funcionari. Destaca a favor d’això Junqueras, líder d’ERC: “No tenim un altre remei. Ells ens han portat fins aquí. Els Jordis continuen a la presó i la nostra gent, processada”. El flanquegen bastants, encara que Santi Vila —el vers solt oficial de l’equip, però gran amic personal de Krls, fins al punt que va ser aquest qui va oficiar el seu matrimoni— manté les seves posicions.

Acabat aquest segon tempteig al seu Govern espanyol, Puigdemont rep alguns dirigents del grup parlamentari de Junts pel Sí, els montagnards radicals del procés, que acaben de reunir-se al Parlament. Van encapçalats pels portaveus Jordi Turull (del PDeCAT) i Marta Rovira (d’Esquerra Republicana). S’inclinen per no convocar eleccions: resistir numantinament.

Per contra, els joves dirigents del partit, l’antiga Convergència transmutada en PDeCAT, Marta Pascal i David Bonvehí, contrapesen: convocar eleccions. Però el dilema es planteja encara en manera suau, amb sordina, entre anàlisi molt immediatistes, tacticistes, sobre quina i qui ha de respondre al Govern espanyol al Senat, de si avançar-se o guanyar temps.

Acabada la reunió, al voltant de les dotze, Krls rep l’antecessor socialista del seu predecessor, José Montilla. Montilla l’insta al fet que convoqui, l’única manera d’evitar la intervenció. “Pots posar en risc el teu càrrec, però no tens dret a posar en risc les institucions catalanes”, li diu. És el mateix que li ha manifestat tanta gent rellevant. Entre ells, el president de l’influent Cercle d’Economia, Juan José Brugera, que al capdavant d’una petita delegació es va traslladar a Girona el dissabte anterior per transmetre-li la seva creixent inquietud. I pregar-li que avancés les eleccions.

Però Montilla li afegeix una mica de valor especial. Puigdemont camina buscant el compromís que si convoca no s’apliqui el 155, així com promeses favorables als dos Jordis que són a la presó i de suavitat en l’actuació de la Fiscalia. Montilla, que ha parlat amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, es compromet al fet que aquest partit “no votarà” el 155 si Puigdemont convoca, fet definitiu perquè el president Mariano Rajoy “no està disposat a aplicar-ho si no té el suport socialista”.

I el dissuadeix dels altres requisits, dient-li que no figuren en l’àmbit de competències del Govern espanyol. “Ja no està en mans del Govern espanyol treure els Jordis de la presó”, li diu. Montilla fa una última pregunta a Puigdemont abans de marxar. “No faràs tot això sense parlar abans amb algú del Govern espanyol, veritat?”. La resposta és la que temia. No hi ha contactes directes entre els presidents. Només els que manté el conseller Santi Vila amb algun ministre i la presidenta del Congrés, Ana Pastor. També algun altre acord en nivells intermedis entre el cap de Gabinet de Puigdemont, Josep Rius, amb el seu homòleg a la Moncloa, Jorge Moragas. Poc més.

Després de sentir moltes persones i auscultar “tot tipus d’opinions”, Krls ha anat “afermant la seva convicció de convocar, no ha rebut cap rebuig frontal”, murmura un íntim. A l’hora de l’esmorzar és “perfectament conscient”, no obstant això, “que no tindrà prou suport, ni al partit ni al Govern”.

Però, “tot i així, manté el seu propòsit de convocar”, confirma una font molt propera, present aquest dia al Palau. Només ell disposa del botó nuclear, la competència personalíssima del president de dissoldre el Parlament i convocar eleccions que li atorga l’Estatut. I tem especialment passar a la història com el personatge que va provocar la intervenció de les institucions autonòmiques, aquesta vergonya.

Tarda de dimecres 25 d’octubre

A la tarda, Krls rep el seu padrí, que el va nomenar (per sorpresa) successor, Artur Mas. No vol moure una fitxa tan decisiva sense una última consulta directa i tranquil·la a l’antecessor.

Encara que conegui les seves posicions, perquè són públiques, —Mas les ha reiterat fins i tot al Financial Times (6 d’octubre)— o precisament per això, perquè coincideixen i perquè li convé el màxim suport. La situació no està madura, els governs europeus no donen suport a la independència, no estem preparats. “No ens precipitem, guanyem temps, consolidem els avanços que hem aconseguit, no podem perdre la iniciativa, moltes personalitats ho demanen...” Aquest és l’argumentari discretament compartit.

La conversa es desenvolupa exactament així, segons el relat contrastat de dues persones properes a tots dos interlocutors:

—Saps que, facis el que facis, tindràs el meu suport —obre Mas.

—Vull la teva opinió —demana Puigdemont.

—L’única cosa important és el que tu vulguis fer. Tu ets el president. Què vols fer? — respon Mas.

—Convocar eleccions —concreta el president.

—Et dono i et donaré tot el meu suport —conclou Mas.

Aquesta tarda, a Puigdemont se’l veu decidit, però també abstret, solitari, greu; semblant que molt escasses vegades combina amb el seu caràcter efusiu i dinàmic, molt de minyó escorta, lleument irònic.

Convoca de nou el seu Govern per a última hora, a partir de les 19.00, que acaben sent les 20.00. Però, per vegada primera, una reunió del consell executiu oficial s’amplia també al plenari dels membres del sanedrí, o magmàtic estat major del procés.

Acudeixen a l’annex de la sala Torres-García, al costat del pati dels Tarongers, un darrere l’altre, el dirigent d’Esquerra Xavier Vendrell, un ultrarradical amb passat al Moviment de Defensa de la Terra; el fundador de l’Ara i visitador de Julian Assange en el seu autotancament daurat de Londres, Oriol Soler; els substituts dels Jordis, Marcel Mauri i Agustí Alcoberro, i la plana major parlamentària de Junts pel Sí: Rovira, Turull, Pascal, Bonvehí, Lluís Corominas, fins i tot Lluís Llach.

Cap a les 22.30 hi va el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, procedent de Madrid, on ha visitat a la presó d’Estremera Jordi Sánchez, de l’ANC, que havia estat el seu adjunt com a Defensor del Poble. Allò sembla la cabina dels germans Marx, comenta un sorneguer funcionari de Presidència.

Jugaran la partida a l’última quart d’hora, potser quan el temps està fins i tot sobrepassat, en comptes de fer-ho immediatament després del referèndum, al caliu de les protestes per la dura actuació dels cossos policials. Llavors haurien pogut contraatacar a camp obert; ara només poden aspirar, arraconats, a protegir-se en una cantonada. El marge és estret, però hi ha marge.

La nit dels ganivets curts

Puigdemont està disposat a esgotar els temps. Des del principi planteja directament, sense circumloquis, la seva ferma intenció de procedir a la convocatòria d’eleccions autonòmiques: “Aquesta és la meva responsabilitat i la vull tirar endavant així”, etziba, sense ambages: convocar és la seva responsabilitat i la vol exercir així, immediatament.

Addueix i detalla les raons ja esmentades, subratllant la necessitat de salvar les institucions —la petjada dels contactes amb el lehendakari Urkullu— que el seu propi Govern va esfondrar amb les lleis de desconnexió: “Em preocupa que ens fotin l’autonomia”.

Afegeix que la convocatòria d’eleccions “no és a canvi de res”, sinó del compromís del Govern central de no aprovar l’engegada del procediment d’intervenció de l’article 155. Subratlla que segueix impressionat per les càrregues policials de l’1-O i que li inquieta el que denomina “el risc de violència a càrrec de l’Estat”.

Rep diversos suports de pes. El d’Artur Mas, el de Santi Vila, el del parlamentari Oriol Amat, i els dels joves caps del partit, Pascal i Bonvehí... Així com un altre menys esperat, que aporta càrrega sentimental: Jordi Sánchez, el president de l’ANC a la presó des del 17 d’octubre, envia des del seu tancament un ampli missatge als reunits, a través del seu excap Rafael Ribó. L’essencial: “No a formalitzar la DUI”.

Ribó també assegura als presents que té informació “del Govern espanyol”, sense especificar res més. Diu que “a Madrid” es barregen cinc escenaris: eleccions, independència, independència simbòlica, independència amb eleccions o que no passi res. D’aquests escenaris el que més complica l’aplicació del 155, assegura, és la convocatòria d’eleccions. I llança un advertiment, sempre cuidant-se de revelar les fonts. “Cal ser cauts, aquesta vegada les pilotes no seran de goma”, diu el Defensor del Poble català en referència a les càrregues policials de l’1 d’octubre.

Al davant es produeix una allau de reticències fredes, negatives edulcorades i angoixes trèmules. Turull branda l’argument sentimental: “La nostra gent ha estat copejada per la causa, no entendrien que els deixéssim a l’estacada”.

El conseller de Territori, Josep Rull, que fa deis que alliçona els seus fills sobre el seu futur immediat a la presó, es posa dramàtic, però vigila de no fer-ho al plenari, sinó en un apart: “L’Estat autoritari m’empresonarà, però estaré orgullós d’anar a la presó en defensa del meu país”. Aquesta fosca perspectiva per res emociona un vitalista, excursionista, guitarrista i aficionat dels Beatles com Puigdemont.

Els presents constaten que Puigdemont està decidit a convocar eleccions. Els substituts dels Jordis al capdavant de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural exerceixen un paper discret. “Només us demanem que no us oblideu dels Jordis a la presó”, diu Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium.

Els d’Esquerra parlen poc. El legalista Mundó calla. El president suggereix que si discrepen de la seva postura, Junqueras es faci càrrec de la seva butaca presidencial, però el republicà s’escorre. “Em vau cridar per col·locar-vos en la preindependència i no vull acabar el meu mandat abocant Catalunya a la preautonomia”, al·lega Krls, profètic.

En un dels moments més calents, la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, reitera la seva recurrent tàctica de sanglotar i plorar desconsoladament. “No podem recular. Fins i tot els nostres ens anomenarien traïdors, no podríem tornar a casa”, balboteja.

El truc gastat resulta bastant eficaç, perquè després de les seves sonores llàgrimes, tots solen deixar la discussió per impossible. En aquest cas resulta “un drama”, com ho defineix un assistent. Ara és el seu cap de files, Junqueras, qui recull el guant i defineix la posició oficial d’Esquerra: “En resum, president, respectem la convocatòria d’eleccions, però no la compartim”.

Les garanties sobre el 155

No va obtenir garanties Puigdemont sobre la no aplicació del 155 si convocava eleccions? Les que tenia, les va donar per bones la matinada del dijous. Però radicals de la causa culpen, naturalment, a Madrid. Patriarques del secessionisme pragmàtic, negociadors i observadors conclouen que “la principal garantia per Puigdemont era ell mateix; si arriba a sortir anunciant eleccions i celebrant l'acord de congelar el 155, tots l’haurien cregut, s'hauria posat davant del vent, que demanava acord, i s'hauria emportat la banca”, defensen.

És el que va fer Josep Tarradellas fa 40 anys després de deixar el despatx d’Adolfo Suárez, afirmant que l'entrevista havia estat un èxit per a la restauració de la Generalitat. Havia estat un fracàs. En sentir-lo darrera les cortines, Rodolfo Martín Villa li va dir a Suárez:

-La vella guineu ens ha guanyat.

Efectivament, va guanyar. Perquè no tenia por als seus.

És un sí però desganat, un missatge ambigu que torna a col·locar les sospites de debilitat com un penjament a l’esquena dels postconvergents, sempre acusats del (d’altra banda estupend, tot i que es veu que horrible, en aquell fòrum) qualificatiu de “pactistes”.

“Aquests d’Esquerra sempre ens traeixen”, mussita un. “Sempre ens acusen de ser els primers a abandonar el vaixell”, es queixa, disposat a “demostrar-los el contrari” en aquesta frívola i irresponsable cadena de xantatges mutus, com la defineix sotto voce un assistent. “El president és sensible a aquests arguments de partit”, reconeix.

Els Rull i els Turull tornen a la càrrega constrenyent al fet que demà es reuneixi el grup parlamentari, que és el massís de la raça, amb l’evident finalitat de retardar, obstaculitzar o cancel·lar la convocatòria electoral: “El grup parlamentari ho ha de saber abans”, argumenten. Concedit, serà a les 10.30. Però tot és en va. Encara que tocat pel feble suport dels seus i per la gèlida distància ambigua d’Esquerra, Puigdemont es manté ferm. Convocarà.

El decret de crida a les urnes ja està redactat. S’introdueix una frase d’última hora, producte dels pòsits de mediadors i bascos: la convocatòria es realitza, afegeixen, “d’acord amb la legislació vigent”.

Les versions posteriors que les garanties obtingudes de Madrid no bastaven per recular i que aquesta matinada se n’exigien altres de noves són això, explicacions a posteriori, manquen de base. Ningú les troba a faltar, excepte Rovira, que demana per elles, que assegura: “No compliran”.

Puigdemont contesta, taxatiu: “Tenim les garanties. Convoquem i no hi haurà 155”, lletreja el president.

Fins a tal punt surt valedor de les garanties, que envia el text esborrany del decret de convocatòria d’eleccions al Govern central! perquè aquest el validi o suggereixi esmenes. El dona per vàlid, encara que suggereix que el president reforci el seu impacte acudint al Ple del Senat de demà.

Després de sis hores llargues de reunió, en què els assistents només tenien aigua per ficar-se a la boca, arriba la conclusió: “Tu ets el president. Si has decidit convocar, fes-ho ja, publica el decret ara mateix al DOGC (Diari Oficial de la Generalitat)”, es resigna Junqueras.

Alea iacta est? Gairebé. Les agulles del rellotge s’acosten a les tres de la matinada. Un gest d’elegància de Santi Vila pretén arrodonir l’operació: “Als països normals, aquest tipus de decrets es publiquen al matí, no de matinada”.

És un mal càlcul, “el veritable error de Vila”, segons els seus amics. Permet, sense voler-ho, que d’aquí a unes hores el panorama es giri com un mitjó.

Matí de dijous 26

El dijous s’augura tranquil. Puigdemont està segur d’ell mateix. Tant que comet, ell també, un altre error: espera a signar el decret fins després de la reunió del grup parlamentari. Abans de començar, els portanoves ja murmuren la imminent convocatòria i que hi haurà una compareixença presidencial per anunciar-la. A Madrid se succeeixen els titulars que ho donen per fet.

Però, atenció, les tornes comencen a canviar. Junqueras s’ha passat al camp de la seva secretària general, Marta Rovira. Increpa asprament Puigdemont. “Però, és que tens la seguretat que no aplicaran el 155?”, li etziba en un diàleg “borrascós”, com ho qualifica una persona propera a Puigdemont.

El president traïdor

Quan dijous al matí transcendeix la voluntat del president de convocar eleccions l'embat arriba també des del seu propi partit. Dos diputats de Junts pel Sí molt propers al nucli dur exconvergent anuncien que tiren la tovallola. “No comparteixo la decisió d'anar a eleccions. Renuncio a la meva acta de diputat i em dono de baixa del PDeCAT”, escriu Jordi Cuminal, el diputat que en el seu moment va ser mà dreta a la Generalitat de l'exconseller inhabilitat Francesc Homs. Amb prou feines sis minuts més tard un altre diputat anuncia que se’n va. I utilitza la mateixa forma que el seu company de bancada. “Avui mateix renuncio com a diputat i em dono de baixa del PDeCAT”. Es tracta d’Albert Batet, alcalde de la Seu d'Urgell. Els dos formen part d'un grup de dirigents de l'antiga convergència que des de fa dies ja estaven treballant en el projecte d'un nou partit independentista al marge del PDeCAT. La sobtada —i només aparent— renúncia de Puigdemont a la DUI els posava en safata la posada en marxa del seu nou projecte polític.

Una piulada del dirigent del PP Xavier García Albiol segons el qual potser s’aprovaria el decret del 155 per deixar-lo immediatament en suspens encén (o encendrà) els ànims. El missatge el repeteix en mitja dotzena d’entrevistes que Albiol concedeix durant el matí a diversos mitjans: “El Govern no pararà la tramitació de 155”, assegura, sempre polaritzant. Només concedeix el benefici del dubte sobre la intensitat de la intervenció de l’autonomia. “En funció de les necessitats s’aplicaran unes mesures o unes altres”.

Krls demana a un conseller de la seva confiança que reescrigui a Madrid. I aquest el fa a un nou i conegut intermediari resident a la capital, però que vol conservar l’anonimat, en aquesta cadena de SMS: “Anit vam decidir convocar eleccions; això ha de ser correspost amb la no aplicació del 155. El president ens demana garanties que el seu gest no és inútil aquesta vegada. El PP no es pot equivocar. Última oportunitat”, anuncia. “No vol signar fins a tenir aquesta última garantia”, constreny.

No hi ha nous missatges per escrit. Encara a les 11.00 la convocatòria d’eleccions segueix en peus i es prepara la compareixença pública per anunciar l’intercanvi de convocatòria d’eleccions per allunyament del 155.

A partir de llavors es juga l’última batalla campal. L’obre l’hiperactiu diputat d’ERC Gabriel Rufián. A les 11.11 escriu a Twitter un missatge tan contundent que ni necessita els 140 caràcters de rigor. “155 monedes de plata”. Les acusacions de “traïdor” a Puigdemont es multipliquen per les xarxes. Just el que no està disposat a suportar.

Aquestes acusacions se senten a la Generalitat en forma de proclames des del carrer. Els estudiants universitaris, en vaga precisament “en defensa de la república”, es dirigeixen a la plaça de Sant Jaume. Ja no protesten contra el 155, sinó contra la convocatòria electoral. “Puigdemont, traïdor”, se sent cada vegada amb més intensitat.

Els partits es preparen per resistir en les seves posicions. Esquerra reuneix la seva executiva a les 13.30. L’ordre és clara: abandonar el Govern de manera immediata per deixar constància del desacord. El PDeCAT es congrega a la mateixa hora. “Cal resistir amb el president”. Aquest, mentrestant, guarda silenci. Ell no ha verbalitzat davant els ciutadans encara la paraula “eleccions”. Té previst fer-ho a les 14.30 en una convocatòria que suspèn tot just cinc minuts abans. I ja ningú s’atreveix a posar-li hora a la nova compareixença. Nervis i crits de “traïció”. A aquesta hora Puigdemont decideix no signar la convocatòria d’eleccions. Ha perdut la partida plantejada amb ell mateix.

Tarda de dijous 26

El dinar és més que frugal. Entrepans i poc més a les seus dels partits. Puigdemont es fa de pregar. Els nervis també envaeixen les entitats independentistes. Reunió d’urgència a la seu d’Òmnium Cultural a les 14.30. La consigna: passi el que passi, hi hagi o no eleccions, la batalla és treure de la presó els Jordis.

Puigdemont acaba compareixent a les cinc de la tarda, minuts abans que arrenqui el ple que ha de proclamar, o no, la república. Descarta les eleccions. “No tenim garanties que no s’apliqui el 155”. Estupor al PDeCAT. La intervenció de la Generalitat s’endevina molt propera. La votació sobre la independència es deixa per a la sessió de l’endemà. No obstant això, Puigdemont ja té en el seu poder la carta de dimissió del conseller Santi Vila. “Dimiteixo. Els meus intents de diàleg novament han fracassat. Espero haver estat útil fins a l’últim minut al president i als catalans”, resumeix.

Matí de divendres 27

Malgrat que la catàstrofe ja es palpa i malgrat que els esforços dels mediadors empresarials han collit resultats desiguals, aquests no retrocedeixen en l’obstinació. “Puigdemont deixa via lliure al 155 en negar-se a convocar eleccions”, explica EL PAÍS en portada. Dos dels mediadors que els dies anteriors havien buscat ajuda en el Govern basc es presenten al voltant de les 9.00 al Palau. Com que no tenen cita prèvia, no poden entrar. Van al bar de la cantonada. Allà els localitza el servei de protocol de Presidència. Pugen al despatx del president. Li diuen: “Hi ha un camí a la sensatesa i un altre a la paperera de la història, ens temem que el que preval és aquest i que les conseqüències econòmiques siguin horroroses”.

“Ja no puc fer res, parleu amb l’Oriol”, respon Puigdemont.

Van a veure Junqueras. Usen arguments semblants. “On éreu quan us necessitàvem? En què ens heu ajudat?”, els recrimina Junqueras.

L’última sort, l’últim penal de l’últim minut s’ha llançat. Ara arribaran els himnes, però cantats amb to funerari; les desfilades d’alcaldes amb els seus bastons de comandament i el seu voluntarisme i el seu desesperança; la fi gens heroica del lustre sobiranista.

Al migdia, Krls acudeix al Parlament amb la seva esposa, Marcela Topor. Es reuneix breument amb els de Junts pel Sí per planificar el ple. Es respira més incertesa que il·lusió. Després saluda els 300 alcaldes independentistes que han acudit per presenciar el seu particular gran dia.

Tres hores més tard se celebra la votació. Puigdemont i Junqueras eviten mirar-se; s’asseuen de costat en escons continus, però aconsegueixen estar d’esquena, aquesta ruptura també gestual. Són les 15.27. Setanta vots a favor, deu en contra i dos en blanc. “La república catalana es constitueix com un Estat independent i sobirà”, proclama la resolució. La Cambra, semibuida per l’absència de l’oposició, consuma el desafiament: culmina el cop parlamentari iniciat amb les lleis de desconnexió del 6 i el 8 de setembre. Canten Els segadors, però en manera funerària. 45 minuts després, a 600 quilòmetres, al Senat, el ple que vota l’aplicació del 155 està en la seva recta final. La intervenció de la Generalitat és imparable una vegada el PSOE retira l’esmena que deixava sense aplicar el 155 si es convocaven eleccions a Catalunya.

Uns quants consellers, gairebé tots, van del Parlament al Palau de la Generalitat. Fora hi ha milers d’incondicionals celebrant la nova república. Dins no hi ha temps per a les celebracions. Rumors continus, cada deu minuts, que arriba la Guàrdia Civil. “Què hem de fer?”, pregunten tots, insistents. Puigdemont es fa ressò dels rumors. “Ens detindran a tots”, diu un dels consellers.

Puigdemont talla aquests comentaris. Ordena calma i no prendre cap decisió. “El dilluns, tots a treballar”. Cares d’incredulitat davant un cap de setmana que s’endevina insuportable després de tanta tensió. Un dels assistents demana a Krls que es prepari per donar la cara el dissabte. No hi ha resposta. Segueixen les preguntes de què tocarà fer ara, davant la qual creuen imminent arribada dels guàrdies. Un pesat silenci. Fins que el conseller d’Interior, Joaquim Forn, sempre radical, almenys des de jove amb la família Pujol, dona la curiosa consigna de tancament: “Abracem-nos”, diu.

I se’n van de cap de setmana.