Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

El desordre ideològic

El procés ha convertit Catalunya en territori d’hipèrbole fàcil en què terminologies grandiloqüents desdibuixen polítiques

Miquel Iceta amb Ramon Espadaler.
Miquel Iceta amb Ramon Espadaler. efe

La democràcia cristiana triomfa després de morir. En les properes eleccions catalanes hi haurà seguidors de Don Luigi Sturzo escampats per onsevulga, en llistes en les quals alguns vells tastadors troben gust a compromís històric italià i altres a Kuomintang xinès. Potser tant ecumenisme té una explicació més senzilla i obeeix simplement al desordre ideològic que genera el processisme. Sigui com sigui, es poden trobar democristians en llistes electorals freqüentades per maçons, partidaris del matrimoni homosexual, amics del públic i, en general, partidaris de la redistribució de rendes a través d’impostos. Aquest lliure albir encaixa més amb la democràcia cristiana d’altres latituds on el catolicisme limita amb el luteranisme i pactar amb l’esquerra no és anatema.

A Catalunya no deixa de sorprendre que una formació de persones d’ordre i de verb incontinent a Twitter, com Núria de Gispert, doni suport a la llista d’Esquerra Republicana. És cert que no és l’ERC dels Josep Lluís Carod-Rovira i els Joan Puigcercós. És la d’Oriol Junqueras —un catòlic que fa gala de la seva fe per mostrar la impossibilitat de cridar a la violència— i Marta Rovira, la família de la qual va amagar capellans a casa durant la Guerra Civil. La diferència és com entre els abertzales del marge dret i els del Goierri. Amb tot, hi ha qui veu en l’Esquerra realment existent i Demòcrates de Catalunya (DC), l’escissió independentista d’Unió, el futur gran pol ideològic de la Catalunya sobirana. Antoni Castellà, el líder de DC, concorre a les properes eleccions del 21-D com a número 15 a les llistes d’ERC. Inspirats en aquesta espècie de Kuomintang dels inicis —fins que els comunistes van ser purgats—, Esquerra acull en les seves llistes, que les enquestes donen com a guanyadora, tot tipus d’ideologies: democristians, exmilitants del PSC, com Ernest Maragall i el seu Moviment d’Esquerres (de número 13) o Fabián Mohedano, del corrent Avancem (de número 25).

Mentre això esdevé en el pol independentista, succeeix altre tant amb el Partit dels Socialistes de Catalunya, a l’àrea constitucionalista. Units per Avançar, l’ala democristiana continuadora de la línia de la UDC de Josep Antoni Duran Lleida, acudeix a aquesta contesa electoral sota el paraigua dels seus antics adversaris socialistes. Encara ressonen les campanyes en les quals un Duran Lleida de semblant greu alertava de l’“allau immigratòria” des dels cartells electorals: “Aquí no hi cap tothom”. Ara Ramon Espadaler, exconseller d’Interior i dirigent d’Units, ocupa el lloc número tres per Barcelona en una candidatura en què alguns veuen un compromís històric ressuscitat. Sindicalistes d’USO i CCOO i dirigents de Sociedad Civil Catalana també formen part de les llistes d’aquest conglomerat. Les circumstàncies són molt diverses a les de quan el Partit Comunista Italià (PCI) va il·luminar la seva proposta de compromesso. L’esquerra dirigida per Enrico Berlinguer va entendre després del cop d’estat del 1973 a Xile que els comunistes no podien arribar al poder sense el concurs de forces polítiques moderades. Les sobiranies limitades d’un món dividit en blocs obligaven a un PCI desitjós d’arribar al poder a brandar la moderació com a virtut, davant el risc d’un cop d’estat.

Ara l’objectiu del PSC i d’Units és molt més modest. Es tracta de fer-se un lloc digne al sol del Parlament. Per descomptat, si tinguessin la majoria de vots per governar no es trobarien en la trista tessitura en què es va trobar un PCI convertit en segona força política, amb més de 12 milions de vots però amenaçat per terrorisme de falsa bandera i per xarxes com Gladio —sobre la qual per cert no s’investiga res— i a la qual presumptament donaven cobertura la CIA i l’OTAN. Avui aquest compromís històric entre democristians i socialistes és fruit del lliure albir i de la tensió nacionalista, no del temor a l’espasa de Dàmocles.

El procés ha convertit Catalunya en territori d’hipèrbole fàcil en què les terminologies grandiloqüents desdibuixen polítiques i ideologies. Per això cobren vida expressions com dictadura, compromís històric, Govern legítim, forces d’ocupació, cop d’estat, presos polítics, adoctrinament en els col·legis, república, independència, aturada de país… Sota el mantell patriòtic, preval el sentiment sobre la raó: les banderes flamegen quan apunten la corrupció, l’atur, la pobresa energètica, el dèficit d’habitatge o les retallades en sanitat, en ensenyament o en serveis socials.