Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

La revolució fallida que va trasbalsar el catalanisme

L’editorial El Viejo Topo reedita, 50 anys després, el polèmic assaig de Solé Tura sobre Prat de la Riba

Borja de Riquer (esquerre) i Joan Botella.
Borja de Riquer (esquerre) i Joan Botella.

La publicació de Catalanisme i revolució burgesa, l’assaig de Jordi Solé Tura sobre el líder de la Lliga Regionalista i president de la Mancomunitat de Catalunya Enric Prat de la Riba, “talment va ser la primera polèmica pública dins del catalanisme de tota la postguerra”. Això diu Jordi Amat al seu premiat treball El llarg procés (Tusquets). El 1967, l’any de la seva publicació, una dècada abans de passar a la història com un dels pares la Constitució, Solé Tura anava per lliure: apartat del PSUC i expulsat del professorat de la Universitat de Barcelona pel franquista García-Valdecasas, Solé va publicar un treball que aixecaria una polseguera inaudita perquè va gosar fer una revisió crítica de la gran icona del catalanisme que era Prat de la Riba per concloure que el seu nacionalisme va ser eminentment conservador i que va fracassar perquè les classes populars no s’hi van sentir identificades. “Hi ha el mite que Solé és el replantador del lerrouxisme a Catalunya, cosa que només fullejant el llibre es veu que és falsa”, explica Joan Botella, catedràtic de Ciència Política. Botella, el catedràtic d’Història Borja de Riquer i l’escriptor Javier Cercas escriuen uns textos d’acompanyament a la reedició de Catalanisme i revolució burgesaque El Viejo Topo publica coincidint amb els 50 anys de la primera edició.

Aquell 1967, Botella finalitzava el batxillerat i participava per primer cop en una manifestació, contra la franquista Llei Orgànica de l’Estat; a Riquer li quedava poc per llicenciar-se en Història i treballava a la redacció de l’Enciclopèdia Larousse. Recorda Riquer que va seguir amb passió el xoc ideològic que va generar Solé (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009), fundador poc després de Bandera Roja —escissió del PSUC on també milità Riquer—; a Larousse debatia la situació amb els historiadors Josep Termes i Josep Fontana, que havien tingut el seu protagonisme en el combat generat per Solé. Amat recull a El llarg procés que la Fundació Jaume Bofill, del matrimoni Josep Maria Vilaseca i Teresa Roca, va ser un dels ariets més contundents contra Solé. En unes jornades de la fundació el 1974, Termes va dir, arran de Catalanisme i revolució burgesa, que “l’anàlisi que els polítics marxistes han realitzat sobre el fet nacional havia estat una manipulació total i absoluta, i tàctica, dels moviments d’afirmació nacional”.

“Hi ha un component de sortir a defensar Prat, una sensació de falta de respecte. Els catalanistes en el franquisme eren una barqueta en una tempesta, i si apareixia la divisió interna, aquesta podia naufragar”, apunta Botella en un debat amb Riquer organitzat per EL PAÍS. L’historiador i polític Josep Benet va publicar a Serra d’Or una crítica ferotge contra Catalanisme i revolució burgesa que va ser celebrada per nombroses personalitats del catalanisme, entre elles el fill de Prat, l’escriptor Joan Sales o l’activista Josep Espar Ticó, segons Amat. Una de les crítiques unànimes que rep el llibre de Solé és que no va poder comptar, pel moment en què va ser escrit, amb prou documents que oferissin una visió més completa de Prat. Joan B. Culla, en un perfil de Prat del 2001 a EL PAÍS, escrivia que Prat va passar per diferents fases de maduresa, i destacava que “ha estat en altres moments objecte de blasmes com a paradigma d’un catalanisme burgès, dretà, patronal”; també concedia Culla que Prat enfrontava “el catalanisme amb les masses populars republicanes, que el mateix Prat qualificava de ‘multituds arreplegadisses, d’analfabets de desarrelats, de pertorbadors de Catalunya’”.

“Qui dona la cara contra Solé és Benet, però darrere de tot això hi ha Pujol”, afirma Botella. De nou Amat a El llarg procés assegura que, amb Solé al cap, Pujol va proposar crear l’Editorial Catalana de París “per donar arguments contra la literatura antinacional que a casa nostra es produeix”. La fractura va ser tal que va provocar el distanciament de Pujol vers els intel·lectuals de l’esquerra i la dissolució de l’escola d’estudis superiors EISA, que el futur president de la Generalitat finançava per a acadèmics catalanistes com Solé.

Riquer subratlla que Catalanisme i revolució burgesa no es pot llegir en clau contemporània, però els seus estralls sí que han arribat fins avui. Botella no dubta que “l’antisoleturisme creix i s’explica perquè als vuitanta i noranta se’l veia com un possible rival polític”. L’antisoleturisme el detecta Botella fins i tot en un llibre del 2005, Els assassins de Franco, de Francesc-Marc Àlvaro: “La caricatura del rival, que és el que s’ha fet contra Solé, com en aquest llibre, és una invenció interessada de la figura de Solé i dels seus continguts”. Riquer afegeix que “als seixanta i ara hi ha hagut interpretacions interessades i esbiaixades també per part de les esquerres espanyoles, per dir allò que el catalanisme és un muntatge de la burgesia i que les classes populars mai s’hi han trobat bé. Solé no ho va dir ni pensar mai; ell va dir que hi havia un catalanisme burgès i un altre de popular”.

La síntesi de Catalanisme i revolució burgesa, segons Botella, és que després del desastre de Cuba “hi ha una catalanitat innegable que troba la seva expressió en una burgesia que vol reformar les Espanyes. A la burgesia, segons Solé, li ha passat l’hora, perquè ha patrocinat el cop de Primo de Rivera el 1923 i el de Franco el 1936. Ara és l’hora dels nous sectors populars, i la meitat d’ells venen d’Espanya”. Els dos catedràtics concedeixen que Solé va predir en certa manera el moment actual de creixement de l’independentisme entre sectors d’origen obrer i immigrant. Riquer, però, afirma que “el que no s’aguanta del llibre és l’instrumental historiogràfic de la revolució democraticoburgesa [és a dir, les tesis marxistes], una categoria que en el món de la historiografia que ja no s’utilitza”.

Riquer i Botella veuen que l’independentisme de masses contemporani s’ha nodrit sobretot, com va passar amb la Lliga a principis del segle XX, “de classes mitjanes: la majoria eren metges, advocats, arquitectes, botiguers, sectors benestants, i que després va anar tirant cap a baix”. Cap dels dos dubta a dir que els grans capitals han acabat, com aleshores, al costat del poder central. “La diferència”, diu Riquer, “és que ara no hi ha hagut una gran crisi de model d’Estat, sinó de model de catalanisme. Espanya era un Estat feble, ara és un Estat fortíssim amb una autonomia que té la sensació que ha tocat sostre”. 

MÉS INFORMACIÓ